Com acaba una nefròloga de la unitat de trasplantament renal fent homeopatia?

M’agradaria poder dir que des de petita tenia clar que volia ser metgessa, però no seria del tot cert. Vaig començar a estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona (2004–2010) amb la idea de dedicar-me a la medicina forense. Tanmateix, des del primer contacte amb el pacient —encara com a estudiant— vaig entendre que el meu lloc era allà: a la consulta, acompanyant persones, escoltant-les i intentant comprendre què els estava passant.

Quan va arribar el moment d’escollir especialitat, el camí no va ser senzill. M’atreien especialment aquelles disciplines amb una vessant més mèdica que quirúrgica, que permetessin entendre el pacient d’una manera àmplia i integrada. Finalment, em vaig decantar per la nefrologia (Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, 2010–2015), una especialitat que sempre he considerat especialment completa: el ronyó no es pot entendre sense el sistema cardiovascular, l’equilibri metabòlic, la immunologia ni el context global de la persona.

Aquesta mirada integradora es va aprofundir encara més amb la meva subespecialització en trasplantament renal. El seguiment del pacient trasplantat implica acompanyar-lo en molts aspectes de la seva salut i del seu dia a dia: prevenció cardiovascular, control immunològic, risc infecciós, adherència al tractament, canvis vitals importants… És una medicina exigent, rigorosa i, alhora, profundament humana.

I tot i així, amb el pas del temps, vaig començar a sentir que em faltava alguna cosa.

Tenia la sensació que, malgrat abordar diversos òrgans i sistemes, encara quedava una capa més profunda per comprendre. No només els símptomes físics, sinó també altres dimensions de la persona que sovint quedaven fora de la consulta: l’emocional, la mental, la història vital. Aquest “més” no el trobava en els protocols ni en les guies clíniques —per molt necessàries que siguin—, sinó en la manera d’acompanyar.

El punt d’inflexió va arribar quan vaig entrar en contacte amb l’homeopatia… com a pacient. Aquella experiència em va obrir una porta inesperada. No tant perquè trobés respostes immediates, sinó perquè, per primera vegada, algú em feia preguntes diferents. Preguntes que no giraven només al voltant del diagnòstic, sinó de com vivia jo el que m’estava passant, de com reaccionava el meu cos, de quina manera aquell procés s’inscrivia en la meva història personal.

Vaig descobrir una manera d’entendre la salut profundament individualitzada. Una mirada que no parteix tant del “què tens”, sinó del “com ets” i del “com expresses el desequilibri”. L’homeopatia unicista proposa precisament això: comprendre la persona com una unitat indivisible, on els símptomes físics, emocionals i mentals formen part d’un mateix llenguatge. No es tracta de lluitar contra el cos, sinó d’estimular la seva pròpia capacitat de recuperació, respectant els seus temps i processos.

A partir d’aquí va néixer en mi una necessitat clara d’aprendre. Per això vaig cursar el Màster de l’Acadèmia Mèdico-Homeopàtica de Barcelona i vaig iniciar el camí de l’homeopatia, un camí que —honestament— no s’acaba mai. Cada persona, cada cas i cada moment vital són una nova oportunitat per aprendre a escoltar millor.

Sovint em pregunten si, pel fet de venir de la nefrologia, la meva pràctica homeopàtica es limita a les patologies renals. I la resposta és no. Tot i que aquesta formació m’aporta una experiència valuosa, tant la meva mirada com la de l’homeopatia unicista entenen la persona com un tot. El desequilibri no es manifesta mai només en un òrgan concret, sinó en la manera única que cada individu expressa la seva història, el seu cos i la seva manera de viure. Per això, l’acompanyament homeopàtic no depèn tant del diagnòstic com de la singularitat de cada pacient.

Avui, a Homeopatia Clapers, la meva manera d’acompanyar integra el rigor de la medicina convencional amb una mirada global, respectuosa i profundament individualitzada pròpia de l’homeopatia unicista. No com a camins oposats, sinó com a formes complementàries d’entendre la salut, amb humilitat, escolta i sentit. Des d’aquí, acompanyo les persones que confien en mi, respectant el seu procés i allò que el cos —i la vida— estan intentant expressar.

 
Dra. Mònica Pérez